2014 Tricentenari de la Longitud, una recerca èpica.

grahamharrison 1H4-movt-layout-106112-300x242

Fa 300 anys qualsevol navegant transoceànic sabia que a més dels perills del mar i  dels embarrancaments en conèixer poc el medi, s’enfrontava  a un problema més greu  que no podia resoldre.
Navegar cap  un indret i tornar al port de sortida, era una gesta d’una dificultat extrema, perquè no tenien una bona cartografia, ni sobretot, cap manera d’obtenir una bona situació.
No podien medir  la Longitud i  els mariners es desorientaven tant aviat deixaven de veure la costa, molts vaixells  naufragaven  i es perdien milers de vides i de riqueses pels països.
Tot mariner experimentat  podia  calcular la latitud a traves de l’alçada del sol, segons les estrelles, la durada del dia i el paral·lel zero, determinat per les lleis de la naturalesa, però no podien prendre la mesura  dels meridians de Longitud.
La Longitud  depèn del temps horari  i per esbrinar-la, cal saber quina hora es al vaixell i quina en el port base o en un altre indret de Longitud coneguda en aquell mateix moment. Els dos temps reals permeten que el navegant converteixi la diferencia horària en separació geogràfica o distància recorreguda a l’E o W.

Amb els rellotges de l’època era del tot impossible saber l’hora exacta de dos llocs alhora i en un vaixell  amb el balanceig constant, les diferents pressions baromètriques, les subtils variacions de la gravetat etc. els rellotges s’endarrerien, avençaven o s’aturaven; amb  els canvis de temperatura, els lubricants dels rellotges es fluïdificaven o s’espessien, els elements metàl·lics es dilataven o contreien amb conseqüències realment desastroses.

La recerca d’una solució a la Longitud va durar 4 segles, es varen fundar Observatoris, científics de l’alçada de Galileu, Newton o Halley es van enfrontar al desafiament que representava la Longitud, sense obtenir cap mètode que dones resultat.

Al S.XVIII el “problema de la Longitud” s’havia  convertit en el dilema científic més important de l’època. L’any 1714 el Parlament britànic va ficsar un premi – que ascendia a una veritable fortuna- per qui trobes un mitjà “factible i útil” de determinar la Longitud.
John Harrison, un humil i genial rellotger, va tenir “la gosadia” de concebre una solució mecànica, un rellotge que marcava l’hora amb precisió al mar.
Al cap de 40 anys d’intrigues polítiques i científiques, de pèrdues de vida al mar i catàstrofes econòmiques, Harrison -ja vell i esgotat- va poder reclamar la recompensa i el seu rellotge -una forma perfecte de mesurar el temps-  el Cronòmetre, es va fabricar en sèrie per a totes les naus i es va poder determinar la Longitud.

Bibliografia: Longitud, Dava Sobel, ed. Debate

Anuncios