L’ART de cuinar pels ulls, pel cos, per l’ànima, un petit tast d’història

Es diu que hi ha una llei universal que està per sobre de la resta, és la llei de l’àpat de l’Amor  pels grecs l’àpat representava ser positiu, estimar la vida i la bondat, l’entenien com amor a la veritat o a la humanitat.
La paraula àpat, s’associa posteriorment al menjar perquè el fet d’el.laborar aliments s’interpreta com la capacitat d’oferir quelcom valuós fet amb amor i sense esperar res a canvi.
Alimentar-nos és una de les necessitats fonamentals del gènere humà, i és tant important en la nostra vida que moltes fases de la història de la humanitat venen determinades pels canvis operats en la manera d’alimentar-se. 


Menjar pels sentits

Els primers quadres de natures mortes es creen a Europa a mitjans del S. XVI.
La natura morta és considerada per definició, una composició o ordenació en un marc especial determinat, en el qual es situen uns objectes sense vida, fruites, flors, peces de caça, buscant un encant colorista que a través d’una il·luminació discreta, persegueix un efecte de serenor i benestar. La natura morta es considera un gènere menor tot i que estava molt ben pagada per les persones adinerades, que volien ostentar la seva condició social.


Durant molt de temps la natura morta va ser infravalorada, perquè es considerava que només es preocupava de destacar els valors estètics, però també ens remet a la relació que te la societat amb el menjar, una relació basada en realitats, fantasies i desigs.

La formalitat amb que alguns artistes contemporanis s’han apropat al tema permet que hagi subsistit un diàleg continu fins als nostres dies i a vegades trobem simpàtiques picades d’ullet als pintors clàssics, com ara Stille Life de Sam Taylor-Wood.

Però no tota obra que conté aliments és natura morta. Les referències als aliments són nombroses i cada artista hi subratlla aspectes diferents, la plasticitat, la materialitat, l’acte social, espiritual…
La fotografia de Wols amb una llauna solitària de sardines ens parla d’austeritat i pobresa.

El menjar sempre ha estat present en la H. de l’Art com a símbol i com a model però és al S XX quan se li dona importància a l’aspecte material quan apareix l’Eat Art o art comestible.,

Daniel Spoerri (1930) va encunyar el terme Eat Art, que converteix la cuina en un tema pròpiament artístic, mostrant que tots dos estan ben interrelacionats,
Gordon Matta-Clark (Nova York 1943-1978), i també  Miralda ( Terrassa 1942) duen el menjar a la ruptura dels límits i el converteixen en temes polítics i socials.
Cada un d’ells va obrir el seu propi restaurant. Ho van fer com a contraposició dels petits cercles de la gent benestant que es reunia  en clubs privats per a menjar, beure i parlar. Els restaurants dels artistes sorgeixen com una forma de sociabilitat i de comunicació pròpia per a tota classe de gent a qui li interessés l’art i la cultura, i enceten debats com l’ambigüitat del fet artístic i del fet humà, el que és el cultura i el que és exhibició.

Miralda realitza els seus primers cerimonials públics amb el menjar com element creatiu a partir del color i el seu simbolisme.

Des del menjar fins a les escombraries, des del soterrani fins a la teulada dels edificis, des de l’orgànic fins l’inorgànic, rostint un porc públicament, qüestionant la propietat del sol o afaitant-te penjat de les agulles d’un rellotge, al capdamunt d’un edifici, Matta-Clark posa en circulació unes formes de crítica del quotidià que, anys més tard, seran referència comuna de les noves esquerres. Dario Corbeira

D’altres artistes com Rikrit Tiravanija (Buenos Aires 1961, viu a NY), mitjançant diverses instal·lacions, cuina per al públic, comparteix el menjar i aspira a viure una experiència col·lectiva en que proposa situacions o ambients que qüestionin els límits entre l’artista i l’espectador, l’art i les activitats quotidianes.
Un altre exemple es AO& un col·lectiu austríac seminòmada, que uneix la pràctica culinària a conceptes de nutrició, salut, cultura, art, natura, economia ètica, espais urbans etc. Aquests artistes desenvolupen projectes en ciutats de diversos països, en cuines improvisades i menjadors inventats.

La natura morta com a representació visual, serà desbordada excedida del seu territori natural, des de la fotografia, com la sèrie de Martin Parr, British Food ( o menjar escombraria) integrades al projecte Common Sense (sentit Comú 1999) una reflexió profunda sobre el consumisme; en l’escenografia, com l’impactant “darrer sopar” del poeta Joan Brossa;  en el disseny industrial de Mona Hatoum o la pintura de Miquel Barceló on el fons dels  quadres es converteixen literalment, en terra d’on germinen verdures i fruites com si fossin protuberàncies.



Diu Barceló amb ironia: Mira a terra i trobar-hi 4 crancs o espàrrecs per fer un arròs és el mateix que jo faig al pintar
. La pintura per tant equival a preparar una paella o sembrar la terra.

Des d’inicis del SXX la història del diàleg entre l’art i el menjar ha estat exuberant en el sentit més ple de la paraula; recerca de materials, de noves conductes,  d’accions que indaguen en la transgresió dels tabus culturals més elementals, o les que plategen qüestions de gènera a través de l’acte alimentari; del sentit existencial del menjar, com a indicador de l’estat de la cultura i de com la política i l’economia influeixen en la producció i distribució d’aliments arreu del món.
De nous criteris per alliberar-nos i experimentar a fons en nosaltres i en la vida i ser-ne alhora una part, no pas una representació, sinó SER-HI DE PLE.

beyus baixa (2)MAGRA

f-1Frans Snyders. Mercat. S.XVII
f-2 
Natura morta amb estovalles. Paul Cezanne. 1895
f-3 
Sardines. Wols. 1940-1941
f-4 Bodegò. Pablo Picasso
f-5
Grater Divide. Mona Hatoum. 2002
f-6
Sense titol. Miquel Barceló. 1995
f-7
Eat-Art , Joseph Beuys i Daniel Spoerri.
f-8  Grans de
Magranes

M. Teresa Galceran Garés
(imatges google imags)

 

Cloenda

Aquests posts  editats durant el confinament pel Covid-19 son una mostra d’agrïment a totes les persones que penjeu saboroses receptes de cuina i d’esbarjo a les xarxes i per adonar-nos de la importància que te la cultura en el sentit més ampli, no només aquests dies, sinó cada dia , per humanitzar-nos .
Aquests post son  també una invitac
ió, a continuar i compartir L’art de cuinar pels ulls pel cos, per l’ànima.
Queda tant per escriure! sobre la Proporció Àurea a les  llavors o viatges gastronòmics
, sobre olors, colors i sabors dels aliments o potser sobre la mitologia, la psicologia, el dret o els cicles econòmics, la medicina dels aliments, contes o poesia o llegendes o l’alquímia de la cuina de les estacions o d’ altres cultures….Altres reflexions, d’altres combinacions de sabors, per a rescatar la bellesa existent en l’art de la cuina, una veritable poètica de vida.

NOTA

He utilitzat la paraula ànima, com expressió  poètica que ens  remet als desitjos més enaltidors de les persones  i no pas com l’afirmació de l’existència d’una ànima en el sentit etimològic de la paraula.

Dites

Et falta un bull com a les guixes. A l’olla de Sant Francesc, tant en mengen sis com en mengen set. A l’estiu menjar calent no es gaire bon aliment. Amb escudella i bon vi no et faci por el camí.  A les penes punyalades i al patir un got de vi. Aigua d’agost ni vi ni most. Amic i vi com més vell més fi . Darrera les figues aigua, darrera les peres vi. L’oliva amargant vol vi al darrera i vi al davant. No en vols caldo…3 tasses!. Esmorzar de rei, dinar de príncep i sopar de pidolaire.
Si vols agafar gana menja magrana. De les sobres se’n fan obres..

http://www.ditespopulars.cat/

 

Frase amb ironia

A voltes he hagut  de menjar-me les meves paraules i he descobert que eren una dieta equilibrada Winston Churchil

Literatura infantil

La sopa d’all.  La sopa de pedres.  La caseta de xocolata

Bibliografia

Alimentació i societat a la Catalunya medieval. J. Andreu, J. Canela, M.A. Serra. CSIC 1988
Arte y percepción visual, Rudolf Arnheim; Alianza Forma, 1979
Com usar be de veure i menjar, Francesc Eiximenis ed. Clàssics Curial
Del rebost a la taula. Museu d’història, ed. Electa
El imperio de lo efímero,Gilles Lipovetstky, Anagrama, 1990
El hambre en la historia, el impacto de los cambios en la producción de alimentos. Madrid SXXI, 1990
El Banquete, Platón, ed. Gredos, 1975
El pressupost familiar d’una mestressa. Teresa Vinyoles.Acta Mediaevalia, 1983
La ciutat de Barcelona. Francesc Carrerras i Candi. Geografia general de Catalunya
Llibre de cuina de Scala Dei. Josep Iglesias. Fundació Francesc Blasi Vallespinosa
L’art de la cuina. Apici. Fundació Bernat Metge
L’art del menjar de la natura morta a Ferran Adrià. La Caixa. Obra social
Llibre de Sent Sovi
Los métodos alimentarios de una sociedad jerarquizada. J.M. Cruselles, Rafael Narbona. Debate 16
Memórias históricas sobre la marina, Antoni de Campmany. Barcelona 1962.
Retórica de lo sublime; Gianni Carchia, Tecnos, 1994

Bloc

Didàctica del patrimoni cultural. Dr. Joan Santacana
http://didcticadelpatrimonicultural.blogspot.com.es/

Cinematografia

El festin de Babet, dir. Gabriel Axel , any 1987 (Dinamarca).

Vatel, dir. Roland Joffé , any 2000 (França)

Deliciosa Marta, dir. Sandra Nettelbeck, any 2001 (Alemanya)

Chocolat, dir.Lasse Hallström, any 2000 (Anglaterra- EEUU)